«La filla estrangera» de Nadjat El Hachim

El 19 de diciembre en la Tertúlia Literaria de la Llibreia Pròleg, se comentó el libro La filla estrangera de Nadjat El Hachim. Publicado por 62 en catalán y en castellano per Destino.

portada_la-filla-estrangera_najat-el-hachmi_201507010931

Sinopsis (catalán):
La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És l a història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur confl icte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove i brillant protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de l’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent.

La autora (catalán):
Najat El Hachmi va néixer a Nador (Marroc) el 1979, quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va venir a viure aquí gràcies al reagrupament familiar. És llicenciada en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona. Public a habitualment articles a la premsa i ha col·laborat en diversos programes de ràdio. L’any 2004 va publicar Jo també sóc catalana (Columna). La seva primera novel·la, L’últim patriarca (Planeta, 2008), va rebre el Premi Ramon Llull 2008, ha estat finalista del Prix Méditerranée Étranger 2009 i guanyadora del Prix Ulysse a Còrsega. La novel·la ha estat traduïda a deu llengües i ha portat la seva autora a viatjar per tot el món

Reseña (catalán):
La Filla Estrangera, de Najat El Hachmi és, en la superfície, un fascinant i alhora terrible viatge al món de les dones marroquines musulmanes, tant properes i tant desconegudes, explicada per algú que el coneix molt bé i que ens el pot explicar en la nostra-seva llengua. Però en les profunditats, el personatge de La Filla Estrangera, de qui no sabem el nom, se’ns adreça en una primera persona implacable per fer-nos partícips del seu propi viatge a ella mateixa i a la llibertat. La protagonista, que viu des dels vuit anys amb la seva mare en la ciutat de Vic, té ara divuit anys i acaba de treure un nou en la selectivitat. És un punt de partida altíssim de l’escala on l’educació és gairebé l’únic trampolí social pels fills dels immigrants. Però és, també, el que la catapulta molt lluny del món d’analfabeta de la seva mare. La llengua de la protagonista, el català aprés a l’escola i amb la seva afició a la lectura, i el món al qual li permet accedir són irreconciliables amb la llengua materna, l’amazic, una llengua oral, i amb el món que representa. «Créixer consisteix en apartar-te del que has rebut i intentar fer la teva pròpia vida», reflexiona la protagonista. I així, a l’inici de la novel·la la trobem amb la decisió presa de separar-se de la mare, la motxilla preparada, prenent el tren per a seguir el seu propi camí. Però aquest primer cop no ho podrà fer. La protagonista no pot traduir a la seva «llengua en la que pensa» la llengua materna, la cosa «més important» que els fills reben d’una mare. Solament pot barrejar les dues llengües en «un discurs in terior» que «només entendria algú que fos com ella». I és per la falta d’aquest algú que decideix canviar d’andana per «tornar a casa», que en la llengua de la seva mare vol di «morir-se». A partir d’aquest moment, en una espiral terrible, la protagonista va prenent tot un seguit de decisions oposades al seu desig. L’objectiu, ens diu, és alliberar la mare de la filla, de l’enorme responsabilitat que té com a dona marroquina sense marit. Per aconseguir-ho, l’únic camí és traspassar la responsabilitat a un altre. És casar-se amb el seu cosí-marit. Anar perdent tot el que la separa de la seva mare i anar convertir-se en «una bona dona musulmana» com ella. Cosa que es confirma més allà de les terribles violacions nocturnes del cosí-marit, amb el pitjor que li podia passar, cedir i posar-se el mocador. Aquí és que toca fons, amb la seva identitat completament trencada es troba de cara amb «el perill de la bogeria». Per sort, s’agafa a l’únic del que no es va poder desfer, les paraules, amb les que formula una sola idea clara i nítida: «val més estar sola que boja». Els lectors, aleshores, alleugerats, pressentim la seva remuntada. Però no, per segon cop se li van «estroncar» els plans de fugida: estava embarassada. Tanmateix, ja no hi ha marxa enrere possible. Aquest pensament és tant potent que la narradora, que és l’autora i és la protagonista barrejades en una primera persona que no deixa espai ni per la autoficció (la protagonista no té el nom de l’autora, ni tant sols té nom), no pot sinó saltar a la resolució final. La solució arriba de la ma del personatge de la vestidora, un amiga marroquina de la qual tampoc no sabem el nom però que «té el carnet de conduir» i això li dóna una llibertat de moviments que és el que necessita la protagonista per fugir. Ella és aquell algú que li va faltar la primera vegada. I allà la tenim, un altre cop en l’andana de l’estació on definitivament es pot separar de la mare: «te deix mare, un fill com a penyora». Li deixa el fill, «un fill incestuós» que és el fruit, segons ens diu, del seu amor per la mare. En aquesta magnífica novel·la sobre la vinculació entre la mare i la filla, les referències literàries com la de la «penyora» són un element clau i una experiència deliciosa que alleugeren el drama al que assistim en primera fila. Entre totes elles, destacaré, per acabar, la que es fa a la Maria Mercè Marçal amb el títol de la novel·la, un homenatge al seu llibre La Germana, l’ Estrangera, poemari sobre l’experiència de la maternitat.